El rostoll i l’abandó de terres s’ha escampat arreu de les Illes Balears en les darreres dècades. A alguns els preocupa la degradació del paisatge per estètica, per la seva importància turística. Però el que sobretot està en risc és la riquesa dels agroecosistemes que el formen, que depenen absolutament de ser cultivats, aprofitats, treballats. En definitiva: cuidats. A banda del paisatge, el consum de producte local ha arribat a mínims històrics.
Segons la Conselleria de Medi Ambient i Territori la quota d’autoabastiment alimentari de les Illes l’any 2016 fou del 12%, mentre que en 2008 ens trobàvem al voltant del 25%. La situació aquests anys no ha millorat i podem afirmar que baixa cada any. Pel que fa als aliments frescos, la quota actual és significativament superior, entorn d’un 20%.
És exagerat parlar de ciris d’autoabastiment? Les Illes depenen absolutament de l’exterior i en part, és lògic. És possible aconseguir l’autosuficiència a unes Illes amb una població d’1.128.908 persones, i amb 16.596.194 turistes per any? Segons els estudis d’Ivan Murray, doctor en Geografia i professor de la UIB, “es necessitaria 16 vegades el territori cultivable per abastir-nos; és a dir, 16 arxipèlags.” De fet les dades facilitades per la Conselleria situen el consum de producte local entorn del 16% l’any 2016, ha disminuït més de la meitat des de 2008 on s’arredonia al voltant del 30%.
“Aquestes dades evidencien la nostra gran petjada de carboni”, destaca la biòloga Aina Calafat de SEAE (Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica). La despesa Illenca en energia i combustible pel transport dels aliments i el seu impacte al medi ambient és superior al dels territoris peninsulars.
I com hem arribat aquí? Idò el monocultiu turístic -o la forma d’organització capitalista de les Illes, turisme + sector immobiliari- en té bona part de responsabilitat, però també l’entrada d’Espanya a la UE i en conseqüència, el mercat global; amb el qual és molt complicat competir. Si anam a les xifres, trobam que al cens de 1960, just quan s’iniciava l’arribada del turisme a gran escala, de les 197.656 persones censades per grup professional a les Illes, 63.474 ho eren a l’àmbit agrari: agricultura, caça o gestió forestal. Un 32% del total d’oficis. Dues dècades més tard, l’any 1981, de les 213.370 persones treballadores censades només 20.516 ho eren en el conjunt del sector agrari: un 9,6%.
Hi ha un alè d’esperança. Seguint la tendència contrària a l’enfonsament del sector agrícola, les explotacions agroecològiques s’han multiplicat per vuit en 20 anys. Són bones notícies per evitar la pèrdua progressiva de terrenys fèrtils, tot i que queda molt espai per ocupar i créixer. Ara bé, algunes famílies pageses alerten de l’intrusisme dins la producció ‘eco’ de grans capitals europeus. Els quals elaboren directament productes pensats per exportació o per visitants adinerats.
Des del sector avisen que, abans de pensar solucions màgiques, necessitam dades més exactes i estudis rigorosos de consum i producció, i a partir d’això generar alternatives. Com van fer a Menorca, per exemple, on tenen un pla d’estratègia alimentària. A més, les finques han d’afrontar un repte imminent: el canvi climàtic. Aconseguir adaptar-se a les noves condicions climàtiques, on la manca d’aigua disponible i l’augment de les temperatures jugaran un paper clau. Això requerirà adaptar les varietats locals i les tècniques convencionals per tal de fer-les més eficients.