Creació de noves varietats locals de fruiters

30 · juny · 2023

La fruita, tant ecològica com convencional, viu hores baixes a les illes, anys baixos. Tot i que encara s’engega alguna plantació nova, en realitat als noranta es va veure que era un subsector amb moltes dificultats per obrir-se pas al mercat. El problema, llavors, era el de sempre: les importacions a baix preu no asseguraven la viabilitat d’un cultiu que requeria altes inversions i molta experiència.

Efectivament, ja fos una plantació de pomeres, melicotó o albercoquer, el cost inicial de plantació se’n podia anar als 10.000 €/ha. Era necessari un bon coneixement d’inici (tècnic i comercial) per triar bé espècies i varietats, així com treballar bé la fertilització, poda de conducció, reg, sanitat vegetal. I els primers guanys no arribaven fins passat el tercer any. S’ha de ser un pagès fort per suportar aquesta partida. I tot per, al final, haver de competir amb uns preus permanentment a la baixa, amb molt poc marge de benefici. És el que ha passat amb la taronja, el raïm de taula, el melicotó.

Aquestes plantacions es muntaven damunt varietats híbrides modernes, d’elevada producció i comportament previsible. Era molt difícil que algú arrisqués una inversió partint amb varietats d’arbres fruiters locals. La mida de la fruita, o l’època de recol·lecció, o el port excessiu de l’arbre, podien descartar la varietat en benefici d’altres més segures i uniformes.

El mercat alimentari es compon en gran part de varietats híbrides: fruita, horta, cereal, ramaderia, etc. Això en si no té per què ser dolent. Però hem de lamentar el desplaçament que implica per les varietats locals d’una regió. Els arbres fruiters de Mallorca no han estat una excepció. Ja fa quaranta anys, el Grup d’Agricultura Ecològica, va reunir i catalogar les varietats mallorquines dels principals fruiters, amb l’objectiu de recuperar-los i difondre’ls. Una acció lloable que va fer arribar varietats poc conegudes a molts de municipis.

Però quaranta anys, tal com van les coses, són molts ara.

Aquestes varietats locals eren producte de generacions de selecció en un medi climàtic que no canviava. Ja no és així. L’escalfament global, ben patent l’estiu passat, posa en dubte no ja la viabilitat econòmica de les varietats locals de fruiters, sinó la viabilitat productiva. Per què?

Diversos motius: la majoria de fruiters requereixen acumular hores de fred durant l’hivern per florir i fructificar. Amb aquest fred ja no hi podem comptar; exceptuant el darrer hivern, els tres anteriors han estat massa càlids. Les varietats d’albercoquer i cirerer ho han conegut moltíssim (també les híbrides, alerta), i la prunera.

Per altra banda, són unes varietats avesades als estius d’abans, que no eren tan tòrrids ni tan llargs, que es podien fer a la seca. Actualment plantar peus de rosàcia sense aigua és agosarat, han de ser terres profundes i les més fèrtils de la finca, o entre el Capnodis i la sequedat mancabaran en pocs anys.

També hi ha l’aspecte comercial, que demana uns diàmetres mínims, formes regulars, etc., aspectes amb els quals molts no hi estam d’acord, però que no es poden obviar si un vol entregar grans quantitats i no ho pot vendre a la menuda.

Així, són els híbrids l’única solució? Han donat les varietats locals tot el que podien? No. Necessitam varietats adaptades al nostre clima més que mai, i si les que tenim han quedat enrere, n’haurem de crear de noves. Sempre s’ha fet, partint del material genètic que tenim, en una sola generació podem obtenir una nova col·lecció d’arbres resistents a les condicions actuals: alta adaptació a la calor estival, baix requisit d’hores fred, vigor mitjà i diàmetres mínims de fruit, entre d’altres. Això sí, requereix cura, afany d’investigació, una curiositat vocacional. Es tracta d’agafar pinyols i també jugar amb els pòl·lens de diferents espècies per tal de tenir individus nous, sembrar-los i observar els següents anys com es comporten. És una tasca recreativa, i perseverant.