L’espai agrari no sol ser el més emprat dins una història de cine. Entorns rurals per contextualitzar sí, a munts. Tenim per exemple L’únic testimoni, on Harrison Ford fa de policia i liquida un dolent ofegant-lo amb gra dins un silo amish, o Lazzaro felice, que mostra les virtuts d’un home sant a una finca en un règim de quasi esclavitud. També tenim moltes pel·lícules de l’estat espanyol clàssiques que aprofitaven ambients agraris per fer transcórrer la trama, com Los santos inocentes, Tasio, Amanece que no es poco o La caza.
Tant per la riquesa fotogènica com per resultar un entorn on les normes de convivència estan sotmeses a menor vigilància, pels guionistes deu ser atractiu enfocar-hi la vista allà. Però aquests guionistes pertanyen a àmbits urbans que desconeixen la realitat agrària. O executen adaptacions de gent que coneixia el camp però que s’havia escapat de treballar-l’ho, com Tolstoi, Cervantes, Pla o Pérez Galdós.
No hi ha escriptors pagesos per la senzilla raó que el cos i l’educació no donen per a tant. Llavors, quan sorgeixen obres amb un marcat accent realista, en realitat no poden ocultar que desconeixen el medi que tracten.
Darrerament, han comparegut a les pantalles dues pel·lícules de qualitat que han arribat al gran públic: Alcarràs i As bestas. Les dues intenten explicar una situació en relació directa amb l’agricultura. La primera tracta d’una família fructícola, de com de dures poden arribar a ser les condicions i com aquestes, tanmateix, queden sotmeses als imperatius del capital. La segona afina amb precisió la misèria que implica sentir-se encadenat a una forma de ser del món rural. Són dues bones pel·lícules i es nota que han volgut mostrar-se el més versemblants possible. Però totes dues pequen d’una visió inevitablement externa. Alcarràs cau amb els tòpics que des de la ciutat se li atribueixen a la vida pagesa: els infants que corren despreocupats enmig dels melicotoners (i en mengen dels arbres profusament tractats amb plaguicides), la família i el patriarca, l’adolescent que de matí cull i de vespre s’engata. Per altra banda, As bestas, gens paternalista, mostra el contrast interessant i menys evident del conflicte creat per uns ramaders amargats i uns ciutadans de primera que viuen la vida que han decidit, fent verdura eco i mercat de proximitat (amb la falsedat de què algú pugui treure una renda per a dos amb un bocí tan menut com aquell).
Al final, emperò, la qüestió agrària és circumstancial i s’empra per explicar drames socials, no debades totes dues es mouen per l’arribada d’instal·lacions de generació d’energia no fòssil i com això afecta la gent que treballa allà.
Probablement sigui difícil escriure una història atractiva que no vagi més enllà de la finca. Si volem conèixer el camp d’aquí i d’altres indrets ja hem de cercar dins el gènere del documental. Però n’hi ha una que s’acosta a la temàtica pura i dura: L’arbre dels esclops. Mirant-la un té la sensació d’haver-se submergit de bon de veres a la regió de Llombardia a finals del segle XIX. Les tasques del camp són allà, les bèsties, el regadiu amb el càvec, les llavors. Una pel·lícula a recomanar. Agraïm la sinceritat del relat, esperam que no sigui l’única, de les fetes i de les que vendran.
