Les poblacions d’Empoasca decedens, moscard verd, han anat augmentant els darrers anys. Es tracta d’un insecte present a l’illa des de fa dècades, conegut pels problemes que podia ocasionar en viverisme, noves plantacions d’arbres fruiters, empelts, etc. Fa uns set anys se’l va localitzar de forma abundant en vinya, també afecta ametler, cítrics, o hortalissa (preber).
Els ous són blancs de 0,7 mm, posats dins els nirvis de les fulles, per tant, molt difícils de veure a camp. No fa una metamorfosi completa, les primeres generacions no tenen ales, d’aquí que les nimfes es localitzin al revés de les fulles.
Els adults fan de mida de 3-4 mm, allargats, de color verd translúcid, alguns amb tonalitats marronoses. El dany el creen en xuclar les fulles, injecten una toxina que deixa una marca rogenca. Normalment, la picada s’efectua als cantells de la fulla, aquesta s’asseca i s’enrotlla cap a dintre. En funció de l’atac, l’activitat fotosintètica disminueix, i en casos greus, la fulla cau i l’arbre o cep queda defoliat. Sobretot afecta les fulles de la part basal.
A diferència de mosca blanca o pulgó, la picada d’empoasca no va acompanyada de mascara.
Se sap que passa l’hivern en estat adult als arbres en vegetació dels voltants, preferentment xiprers i pins. En començar el cicle vegetatiu dels arbres hostes ja s’hi instal·la. Té una capacitat migratòria alta, i per això els tractaments preventius no són efectius de cara a un control posterior (reinfestacions altes), però sí que són importants contemplat de forma global.
Hi ha entre 1- 4 generacions anuals. En funció de les condicions de l’any aquestes seran més presents. Hiverns suaus i estius secs, sense pluges, allarguen el període poblacional. Les més perjudicials són les compreses entre juliol i agost, per quan afecten la qualitat del raïm (baixen el contingut en sucres) i minven les reserves nutritives de cara a l’any vinent. Les temperatures òptimes estan entre mínimes de 13 i 15 °C, i màximes de 23-25 °C.
L’elevada capacitat migratòria de l’empoasca fa que el cultiu rebi una infestació en poc temps. També ocasiona que els depredadors naturals necessitin més temps per actuar. Per això en agricultura convencional els tractaments organofosforats arriben a ser molt reiteratius: una vegada entrat amb insecticides molt potents, s’elimina la fauna auxiliar i s’agreuja el problema.
S’estan estudiant els insectes auxiliars amb més incidència. Sembla que els himenòpters parasitoides de la família dels mim-àrids Anagrus atomus, A. Avalae, A. Ustulatus i l’Stethynium triclavatum són els més interessants, però s’ha d’aprofundir. Les rosàcies als voltants, com romeguers, ajuden a establir-se, però falta més estudi.
Dels depredadors generalistes, el més efectiu és Orius laevigatus.
S’ha d’evitar l’excés de vigor i arbres o ceps acubats amb mala circulació d’aire i ombrejats (el moscard verd defuig de la radiació directa). Efectuar podes d’aclarida. És interessant el despampolat en el cas de la vinya.
És important controlar la plaga durant l’etapa de maduració del raïm, però una vegada feta la collita s’ha de continuar cuidant (a l’octubre es dona el màxim poblacional) per impedir la caiguda prematura de les fulles, amb el que la planta no acumula reserves suficients de cara a la temporada següent.
Orientar-se segons els símptomes de picada de la fulla és un error perquè aquests són evidents dies després.
En cultiu ecològic es preveu i maneja amb caolí, seguit de piretrines (poc selectives amb fauna auxiliar). I en casos d’atac fort es complementa amb extracte de cítric.
Tractaments al capvespre. Repartir-lo bé, sobretot darrere les fulles, no fer gota. És recomanable mesclar-ho amb sabó potàssic per millorar l’adherència. En funció de la font de l’aigua, és interessant mesurar el pH i baixar-lo a 6-6,5.
En vinya, de les varietats negres, les més afectades són Merlot, Syrah i Ull de llebre. De les blanques, Chardonnay i Malvasia. En ametler està per veure si les elevades poblacions (brotades deformades) realment minven la producció.