Actualització de les varietats modernes d’ametller

29 · setembre · 2022

És obvi que no podem passar a reguiu els milers d’hectàrees dedicades els darrers 120 anys a l’ametller de terres de secà. Per aquells indrets on la terra no té més de 0,50-0,70 m de fondària, i la pluviometria no supera els 450 l/m², l’ametller en gestió professional requerirà unes atencions que poden resultar molt poc motivadores a nivell econòmic. El problema estarà en com aportar matèria orgànica a aquestes terres i optimitzar la humitat sense mineralitzar en excés (i vigilant el preu del carburant, la baixa productivitat dels primers anys i la inversió de temps concomitant). A Mallorca seria tot el litoral amb una franja d’uns 15 quilòmetres endins. És possible que les limitacions siguin encara més restrictives, veient el col·lapse a finques d’Inca o Sineu, amb terra més profunda i uns 550 l/m².

Per altra banda, hi ha la qüestió varietal. Gran part de les varietats híbrides no estan pensades per cultiu de secà. Probablement la Marta i Constantí serien les úniques que s’hi podrien adaptar atès el seu elevat vigor. A les illes, sempre s’havien emprat varietats majoritàriament locals i en gran nombre. Se n’han recollides més d’un centenar i les finques grosses podien tenir més d’una varietat sorgida allà. Són varietats rústiques, amb bessó poc apte de cara a la industria (doble, de rendiment irregular), però de gust immillorable i, de fet, per rebosteria s’explicitava que fos de Mallorca o Eivissa, pel greix i aromes que conté.

Moltes d’aquestes varietats, malauradament, estan abocades a la desaparició pràctica, perquè els viveristes en reprodueixen només unes quantes i perquè la xylella ha estat especialment virulenta amb elles. Si ens atenem als assajos de la Conselleria d’Agricultura, més del 50% de les varietats locals, algunes molt esteses com Vivot, Verdereta o Dueta, són molt sensibles i els viveristes tenen prohibit reproduir-la. Altres de populars com Pons, Jordi, Canaleta, Bolic o Duranet també es veuen afectades, i Pere Xina, Horrach, Eivissenc són del reduït grup resistent.

Crida l’atenció que les locals més adaptades de les illes siguin tan sensibles i, en canvi, varietats híbrides que requereixen més atencions externes, com Vairo, Marinada o Lauranne, no es vegin gens afectades. No deixa de ser estrany.

Varietats modernes més plantades

L’obtenció de varietats cerca arbres productius, autofèrtils i de fàcil recol·lecció, amb bessó apte per a la indústria, de clovella semi-fluixa. Aquestes són de les més recents, les quals ara mateix s’utilitzen dins grans plantacions, a part de les introduïdes a finals dels noranta (Masbovera, Glorieta, Ferragnés, etc).

Vairo: gran vigor, sensible a fusicoccum, alta densitat foliar i de fàcil conducció, de les més productives (no plantar a la seca aquelles sensibles a fusicoccum).

Soleta: arbre amb molta ramificació, molt brut; de les més primerenques a collir, molt sensible a rovell i cribat; produccions altes.

Penta: també espès de ramificació, floreix molt tardana, vigor mitjà, sensible a taca ocre. El problema principal és la mida massa petita del bessó.

Constantí: molt vigorós, indicat per fer a la seca; sensible a tigre, tolerant a majoria de fongs, el fruit té tendència a caure abans d’hora.

Marta: de vigor com Constantí, en reguiu pot resultar difícil de manejar; port molt erecte, poda de formació a dominar; caiguda de gemmes de flor potser degut a falta d’hores fred. Molt resistent a fongs, molt productiu.

Marinada: sobretot fructifica a ramells de maig i no a ram mixt; amb la poda s’ha de renovar constantment; alta densitat foliar i vigor moderat; producció molt alta i constant.

Guara: arbre petit i de port ajagut difícil de formar; molt productiu però amb tendència a caure-li el fruit; molt sensible als principals fongs.

Belona: fructifica sobre ramells de maig, l’elevada densitat foliar pot fer-los assecar; molt sensible a rovell i cribat; molt productiva (es pot donar desequilibri fulla/fruit), port caigut.